Roman, Barna, roman!
de turó a platja la ganyota
ara com abans com sempre
els morts i els vius aplegats
en els teus nínxols laberíntics
roman, Barna, fes la teva
tot passarà
també el amics de la farlopa
que et venen al rescat a crit d’Europa
per arrencar-te de soca-rel
i fer morir el bosc ja quasi erm
quasi inanimat
on tenen ideat un centre comercial
tu roman
com roman el mont encara ara
que vessa pedra fins la mar
Fes la teva oberta i malcarada
terminal mil·lenària
fes la teva i tolera
i entre cafè i cafè no oblidis pas
el nostre llarg anar fent:
qui dia passa any empeny.

Anuncis

La llei de la natura que tot ho governa:
tota cosa persevera en l’existència.
I l’hàbil gest del sacerdot que l’orienta,
fent creure el projectil que esclafant-se
viurà per sempre.


A Josep Maria Nadal i Farreras

Sobre la taula de caoba les piles
de llibres i fulls rebregats, en repòs
l’ordinador i ell, que ha vist el primer
l’àrdua travessia de l’esperit,
observa atent, de la finestra estant,
les mans a l’esquena, com broca ferm,
proporcional, sobre els cossos voltats,
l’estat. El mòbil sona i sona i sona
amb alarits de boques envestides.
Els vídeos cauen: l’udol a les dents,
el crac dels cranis que forçosos entren
en raó. La tesi atropella l’antítesi.
Rere el vidre veu l’estat espolsar-se
com un gos xop sota el cel deslluït .
Espanya -ànima del món- que ha vingut
a mesurar i dominar. Prodigi,
l’espectacle del poder en acció!
La llibertat és en ella només
i s’ha acabat la història. Ja fa anys
que va acabar. Fou l’any 78.

La nocturna ciutat s’emmiralla, allunyada
de l’insonor esclat de la volta estelada,
sota el vel morat satisfeta i atrapada,

no és fosc ni a ulls clucs:

E nit pus no serà e no hauram fretura de lum de candela ne de lum de sol:
doncs l’home ha expel·lit la foscor.

Els crits de joia, el fum tranquil, les brunes rates
arran de les voreres. Dels contenidors bull una densa ferum.
Les finestres bleixen el baf i entre parets suen feixucs
els cossos nus. Les llampants pantalles amaren de blau mort
les gotes de suor. No dorm ningú.
I qui aconsegueix allunyar-se del xivarri transita inquiet
un angost callís. Pots sentir el crit del silenci embogit.

Habacuc
del balcó estant
guaites el delit de la ciutat, abans no se l’empassi l’aigua.
Infinites veus, cap respon.
Hi havia al temple, has llegit, una cambra
fosca i callada. Un trau al món.
El temps s’atura, tot es desintegra,
és sols un forat a terra, fa amb l’ungla el senyor Heizer.
Què vol dir? Quant fa? La resposta a un clic.
Tothom ho sap tot ara, les distàncies i els minuts.
Ssssss silenci, si us plau.
L’ambre dels fanals,
l’aspre grinyol de la moto,
borda un gos errat.
Guaita, guaita.
Pel clivell del teu cervell tot s’ha aturat un instant
i no goses moure un dit o parpellejar o respirar. És això!
Una imatge suspesa abans no t’arrosseguin la gresca i les mans.
Però ja és massa tard! T’has enxampat!
Aquí les úniques veus arriben de baix i criden i canten a les portes.
Surt, ningú no t’espera pas de tornada.
Esventrat el cap, mil becs esgrunen el pensament. Aquests,
els teus amics ara, venen a buscar-te per unir-te
al sorollós i festiu exèrcit de llums que assetja els murs
d’un temple buit. Vet aquí, a mig camí nostre,
al llindar d’un moment històric, una porta
que lentament s’obre. Massa lentament.
Se’t farà de nit i no veuràs el trenc d’alba. I et demanes
quanta nit sofriré. No vulguis saber. Viure sense delit d’entendre.
El portal vomita amb etílic esclat la tropa. És l’ara només,
és el viure inconscient. Qui viu no pensa i qui pensa
ja s’ha fet enrere.
Agafada del bracet Dàcil et diu rient
si no estàs cardant estàs pensant en el futur.
Jo, mira, tinc tendència a embolicar-me amb la gent.
Junts davallem lleugers carrers cenyits
per finestres i balcons, sota cables i fanals indiferents
a una velleta ensorrada amb el palmell obert. Endavant! Endavant!
Fins a arribar a una platja.
Les bosses a terra,
escampades les ampolles,
agafa aire una foguera: Ara
som estel. Asseguts i ajaguts xerrem i bevem.
Les rialles esquincen la capa de llum; enllà
la foscor retreta s’ha empassat l’horitzó.
Parla l’Alba, l’Alba enyorada,
d’ulls cel, somriures lluents i galtes de fruites dolces,
que ens conta una anècdota que tots ja coneixem,
però tot i això encara la celebrem.
Alba, el primer amor,
tot just ahir i ja tan llunyà, nuat encara
en el vibrant port de la ingenuïtat.
Apart recordes quan escrivies d’ordre i d’amor:

A tu que tens el món ostatge
deixo el meu pensar encegat
per tu tan fort, que tota cosa
mon cap mena a la teva imatge;
Tot pensament s’eleva als cels
quan amb tu i en tu s’harmonitza,
nues en bell ordre els estels:
i aquell qui no et veu, res no clissa.

Ullprès per l’entranya bategant de la llenya. Amb cada glop
un pas més distant i el bleix pesat de la mar més vorer.
Estàs mal present. L’armadura se’t fa feixuga i molesta.
Desfer-te’n i abandonar-la buida a la sorra per aliment
de l’aigua i l’oratge. És mitja nit.
Llepa els teus peus la llengua salada. És nit plena.
Nit de plom negre.
Sents el profund respirar del monstre obscur.
Què fem en aquesta fosca costa afalagada per la tomba de tants?
Aquí s’arriba volent o sense voler. Aquí venen a fondre’s les ments.
A dissoldre’s en el vent. No hi ha cua d’espera: la boca és immensa.
Vesses cervesa en libació pels amants a qui la ventada ha delit el llum
i van en dolça davallada per l’humit bres que al negre Hades mena.
Mira enllà la foscor a tocar.
Endavant, endavant!
La buidor amaga un fosc encanteri.
Aquesta mar que se’ns ha d’empassar.
La gola no diu mai prou. Non-non.
Ajagut sobre els llavis sorrencs i l’alba
ja no serà. Non-non.
Els amics ben lluny,
sota la volta tremolosa de la foguera ballen,
desemparats i suosos en la llum,
i dringuen com copes cap per vall.
I canten, canten,

Canto un bell cant après nou
tant si plou com si no plou
i aquells que celin cor tou
tant si plou com si no plou
oblidin allò que fou,
és l’ara que ens mou,
és l’ara que ens mou.
Tant si plou com si no plou
sots el foc que ens clou
sots el foc que ens clou.
No s’atura el correbou
tant si plou com si no plou,
no s’atura l’enrenou
tant si plou com si no plou,
crema el foc daurat que ens mou
el bell foc que ens mou
el bell foc que ens mou.
Tant si plou com si no plou,
sots el foc que ens clou
sots el foc que ens clou.

Una illa de llum pareix.
Una illa com una faldilla.
Com la faldilla de l’àvia
on descansaven silencioses les aspres mans que contaven els grans.
L’àvia cega, cega, cega! Cega com una serp.
Cada cop més aïllada, més sola, envoltada per una mar que creix,
i ella empetitint-se, lentament submergint-se,
fins que finalment desapareix.
Oh, torna a tu i deixa de mirar-te. Abandona aquí a la sorra
la teva imatge.

La ment, el pensar,
empaita la llar,
oculta en la boira remota.
Clavar-se al record,
agafar-se al món,
com lluita en el vidre la gota.
Colpejar l’acer,
interpel·lar als cels,
ser el gos que udola a la lluna.
La lluna, la mare,
la pedra callada,
perduda en la memòria bruna.

El fosc passadís
del bru paradís
que en la tendra infantesa astora.
El cel nuvolós,
el gèlid racó,
les ensopides hores mortes.
Cercar aquell nen,
entrar dintre d’ell
trobar-se en àrtica planura.
Tornar amb no res,
sense or ni secrets,
com viatger de lassa figura.

Al quilòmetre últim del camí rost,
on freda una roca fa temps m’espera,
arribo sol, no esgotat, sinó amb esma.
M’assec en ella i inquiet guaito enrere
com s’amaga entre les valls, sinuosa,
l’aombrada sendera que el meu pas mena.
Desllueix l’ufanós bosc de llevant
la groga tardor, d’hivern quasi cendra,
i l’extensió que encara no he petjat
la clou de fosc a ponent el capvespre.
Calitjós passat, negre futur, bec
fina llum que en el turó encara resta.

No tot hi és present, ja que hem perdut tant.
Allò que fou és record amb prou penes
i així com nosaltres caurem d’oblit,
els records pel llarg camí se’ns desprenen.
Però tu, que encara ara m’acompanyes
amb serena alegria front la pena,
has de ser la càlida última imatge
que la breu llum d’aquest món m’enllumena.

Com és possible, em pregunto ben sovint,
que se’ns despatxi així –amb simple gest de la mà,
la mirada al sostre i les ulleres lluny de nas-,
tot plegat un insult envanit.

Tampoc, em dic a mi mateix, sona pas malament.
Una tribu té alguna cosa a dir. Té per començar caràcter,
i les nits poden ser febrils!

Trobar/donar claror als mots de la tribu,
d’amagat, en les nostres petites rotllanes, tot dansant
al voltant d’un foc viu i moridor,

assetjats per la maquinària funcionarial
de la civilització. Hegel, desperta! Espanya
és l’estat de la raó!

Cantem, dic jo, fins que la modernitat ens atenyi,
si no és massa tard. I si ho és, què hi farem.
Bé que mor tot i tothom.