La llei de la natura que tot ho governa:
tota cosa persevera en l’existència.
I l’hàbil gest del sacerdot que l’orienta,
fent creure el projectil que esclafant-se
viurà per sempre.

Anuncis


A Josep Maria Nadal i Farreras

Sobre la taula de caoba les piles
de llibres i fulls rebregats, en repòs
l’ordinador i ell, que ha vist el primer
l’àrdua travessia de l’esperit,
observa atent, de la finestra estant,
les mans a l’esquena, com broca ferm,
proporcional, sobre els cossos voltats,
l’estat. El mòbil sona i sona i sona
amb alarits de boques envestides.
Els vídeos cauen: l’udol a les dents,
el crac dels cranis que forçosos entren
en raó. La tesi atropella l’antítesi.
Rere el vidre veu l’estat espolsar-se
com un gos xop sota el cel deslluït .
Espanya -ànima del món- que ha vingut
a mesurar i dominar. Prodigi,
l’espectacle del poder en acció!
La llibertat és en ella només
i s’ha acabat la història. Ja fa anys
que va acabar. Fou l’any 78.

La nocturna ciutat s’emmiralla, allunyada
de l’insonor esclat de la volta estelada,
sota el vel morat satisfeta i atrapada,

no és fosc ni a ulls clucs:

E nit pus no serà e no hauram fretura de lum de candela ne de lum de sol:
doncs l’home ha expel·lit la foscor.

Els crits de joia, el fum tranquil, les brunes rates
arran de les voreres. Dels contenidors bull una densa ferum.
Les finestres bleixen el baf i entre parets suen feixucs
els cossos nus. Les llampants pantalles amaren de blau mort
les gotes de suor. No dorm ningú.
I qui aconsegueix allunyar-se del xivarri transita inquiet
un angost callís. Pots sentir el crit del silenci embogit.
Del balcó estant, com Habacuc a la talaia,
guaites el delit de la ciutat, abans no se l’empassi l’aigua.
No cerques, però, respostes: benes per dèbils inquisidors.
Guaita, guaita.
Pel clivell del teu cervell tot s’ha aturat un instant
i no goses moure un dit o parpellejar o respirar. És això!
Una imatge suspesa abans no t’arrosseguin la gresca i les mans.
Aquí les úniques veus arriben de baix i criden i canten a les portes.
Surt, ningú no t’espera pas de tornada.
Esventrat el cap, mil becs esgrunen el pensament. Aquests,
els teus amics ara, venen a buscar-te per unir-te
al sorollós i festiu exèrcit de llums que assetja els murs
d’un temple buit. Vet aquí, a mig camí nostre,
al llindar d’un moment històric, una porta
que lentament s’obre. Massa lentament.
Se’t farà de nit i no veuràs el trenc d’alba. I et demanes
quanta nit sofriré. No vulguis saber. Viure sense delit d’entendre.
El portal vomita amb etílic esclat la tropa. És l’ara només,
és el viure inconscient. Qui viu no pensa i qui pensa
ja s’ha fet enrere. Junts davallem lleugers carrers cenyits
per finestres i balcons, sota cables i fanals indiferents
a una velleta ensorrada amb el palmell obert. Endavant! Endavant!
Fins a arribar a una platja.
Les bosses a terra,
escampades les ampolles,
agafa aire una foguera: Ara
som estel. Asseguts i ajaguts xerrem i bevem.
Les rialles esquincen la capa de llum; enllà
la foscor retreta s’ha empassat l’horitzó.
Parla l’Alba, l’Alba enyorada,
d’ulls cel, somriures lluents i galtes de fruites dolces,
que ens conta una anècdota que tots ja coneixem,
però tot i això encara la celebrem.
Alba, el primer amor,
tot just ahir i ja tan llunyà, nuat encara
en el vibrant port de la ingenuïtat.
Apart recordes quan escrivies d’ordre i d’amor:

A tu que tens el món ostatge
deixo el meu pensar encegat
per tu tan fort, que tota cosa
mon cap mena a la teva imatge;
Tot pensament s’eleva als cels
quan amb tu i en tu s’harmonitza,
nues en bell ordre els estels:
i aquell qui no et veu, res no clissa.

Ullprès per l’entranya bategant de la llenya. Amb cada glop
un pas més distant i el bleix pesat de la mar més vorer.
Estàs mal present. L’armadura se’t fa feixuga i molesta.
Desfer-te’n i abandonar-la buida a la sorra per aliment
de l’aigua i l’oratge. És mitja nit.
Llepa els teus peus la llengua salada. És nit plena.
Nit de plom negre.
Sents el profund respirar del monstre obscur.
Què fem en aquesta fosca costa afalagada per la tomba de tants?
Aquí s’arriba volent o sense voler. Aquí venen a fondre’s les ments.
A dissoldre’s en el vent. No hi ha cua d’espera: la boca és immensa.
Vesses cervesa en libació pels amants a qui la ventada ha delit el llum
i van en dolça davallada per l’humit bres que al negre Hades mena.
Mira enllà la foscor a tocar.
Endavant, endavant!
La buidor amaga un fosc encanteri.
Aquesta mar que se’ns ha d’empassar.
La gola no diu mai prou. Non-non.
Ajagut sobre els llavis sorrencs i l’alba
ja no serà. Non-non.
Els amics ben lluny,
sota la volta tremolosa de la foguera ballen,
desemparats i suosos en la llum,
i dringuen com copes cap per vall.
I canten, canten,

Canto un bell cant après nou
tant si plou com si no plou
i aquells que celin cor tou
tant si plou com si no plou
oblidin allò que fou,
és l’ara que ens mou,
és l’ara que ens mou.
Tant si plou com si no plou
sots el foc que ens clou
sots el foc que ens clou.
No s’atura el correbou
tant si plou com si no plou,
no s’atura l’enrenou
tant si plou com si no plou,
crema el foc daurat que ens mou
el bell foc que ens mou
el bell foc que ens mou.
Tant si plou com si no plou,
sots el foc que ens clou
sots el foc que ens clou.

Una illa de llum pareix.
Una illa com una faldilla.
Com la faldilla de l’àvia
on descansaven silencioses les aspres mans que contaven els grans.
L’àvia cega, cega, cega! Cega com una serp.
Cada cop més aïllada, més sola, envoltada per una mar que creix,
i ella empetitint-se, lentament submergint-se,
fins que finalment desapareix.
Oh, torna a tu i deixa de mirar-te. Abandona aquí a la sorra
la teva imatge.

La ment, el pensar,
empaita la llar,
oculta en la boira remota.
Clavar-se al record,
agafar-se al món,
com lluita en el vidre la gota.
Colpejar l’acer,
interpel·lar als cels,
ser el gos que udola a la lluna.
La lluna, la mare,
la pedra callada,
perduda en la memòria bruna.

El fosc passadís
del bru paradís
que en la tendra infantesa astora.
El cel nuvolós,
el gèlid racó,
les ensopides hores mortes.
Cercar aquell nen,
entrar dintre d’ell
trobar-se en àrtica planura.
Tornar amb no res,
sense or ni secrets,
com viatger de lassa figura.

Al quilòmetre últim del camí rost,
on freda una roca fa temps m’espera,
arribo sol, no esgotat, sinó amb esma.
M’assec en ella i inquiet guaito enrere
com s’amaga entre les valls, sinuosa,
l’aombrada sendera que el meu pas mena.
Desllueix l’ufanós bosc de llevant
la groga tardor, d’hivern quasi cendra,
i l’extensió que encara no he petjat
la clou de fosc a ponent el capvespre.
Calitjós passat, negre futur, bec
fina llum que en el turó encara resta.

No tot hi és present, ja que hem perdut tant.
Allò que fou és record amb prou penes
i així com nosaltres caurem d’oblit,
els records pel llarg camí se’ns desprenen.
Però tu, que encara ara m’acompanyes
amb serena alegria front la pena,
has de ser la càlida última imatge
que la breu llum d’aquest món m’enllumena.

Com és possible, em pregunto ben sovint,
que se’ns despatxi així –amb simple gest de la mà,
la mirada al sostre i les ulleres lluny de nas-,
tot plegat un insult envanit.

Tampoc, em dic a mi mateix, sona pas malament.
Una tribu té alguna cosa a dir. Té per començar caràcter,
i les nits poden ser febrils!

Trobar/donar claror als mots de la tribu,
d’amagat, en les nostres petites rotllanes, tot dansant
al voltant d’un foc viu i moridor,

assetjats per la maquinària funcionarial
de la civilització. Hegel, desperta! Espanya
és l’estat de la raó!

Cantem, dic jo, fins que la modernitat ens atenyi,
si no és massa tard. I si ho és, què hi farem.
Bé que mor tot i tothom.

I si de sobte callés, tastaria l’oblit,
negat per les mateixes marees de parers
que navego avui.
Què fer? Seguir unit a la gossada que borda dia i nit
o allunyar-me de l’àgora salvatge i ignorant?
Quan de bon matí arrossega el llevant
el nostre xerroteig de gavines dins la ciutat
i atordeix tothom al crit de jo! jo! jo!,
rebotant per finestres, parets i badalots
n’hi ha prou per preguntar-se què estem fent?
Informar, instruir, alliçonar,
no pas jo adoctrinar!
Jo sé que la gent m’estima o, com a mínim,
m’aprecia. Ahir un home al restaurant
va dir-me: vostè no es mossega la llengua
i això s’ha de respectar.
Jo sóc així, tal com raja la font res no guarda.
I d’altra banda, tot sol què faria?
Un huracà de mil veus m’embogiria:
el silenci no té espai al meu cap,
només existeix en el fons del mar.
No pas en mi, no. Tampoc a la ciutat
on bleixa com un cérvol per llops assetjat.
Si em pregunten, no és pas valentia parlar?
Sóc massa humà; no sóc pas Neptú etern
sota les bressadores aigües meditant;
sóc el cop a la taula, sóc el crit d’alarma.
Què caram! Algú ho havia de dir!
No sóc pas millor que ningú,
però qui diria tal si no fos per mi!
Jo dic veritats com punys! O punys com veritats!
El silenci és còmplice i traïdor:
per mi la gent fueteja l’opressor,
en mi troba veu qui no té altaveu
i crispo l’hipòcrita i el fariseu.
Si ningú em pregunta, què faré?
Ambiciono la meva opinió aclamada,
combustible de manifestació. Una frase meva
rebotant per internet i, per Sant Jordi,
signant llibres sobre el tauló.
És potser pecat somiar? No, ja ho he dit: sóc humà.
I no és pas un valor l’ambició?
Decidit.
No vull reposar en un fons silenciós de sorra i corall,
que s’hi reuneixin allà els savis i els morts.
El meu lloc és entre els homes i entre els homes
la meva opinió indestriable del so.