La nocturna ciutat s’emmiralla, allunyada de l’insonor esclat de la volta estelada,
sota el vel violat satisfeta i atrapada,

no és fosc ni a ulls clucs:

E nit pus no serà e no hauram fretura de lum de candela ne de lum de sol:
puix l’home ha expel·lit la foscor.

Els crits de joia, el fum tranquil, les negres rates arran de les voreres. Dels contenidors bull un dens ferum. Les finestres bleixen el baf i entre parets suen feixucs els cossos nus. Les llampants pantalles amaren de blau mort les gotes de suor. No dorm ningú.
I qui aconsegueix allunyar-se del xivarri transita inquiet un angost callís. Pots sentir el crit del silenci embogit. Del balcó estant,
miro el delit de la ciutat, abans no se l’empassi el mar. Oh, què és potser això una visió?
Pel clivell del cervell tot s’ha aturat un instant i no goso moure un dit o parpellejar o respirar. Una imatge suspesa abans no m’arrosseguin les veus i les mans.
Adéu, mare! Adéu! No m’esperis pas de tornada.
Esventrat el cap, mil becs esgrunen el pensament.
Aquests, els meus amics ara, venen a buscar-me. El portal vomita amb etílic esclat la meva tropa. És l’ara només, és el viure inconscient. Qui viu no pensa i qui pensa ja s’ha fet enrere. Junts davallem un carrer cenyit per finestres i balcons fins a arribar a una platja.
Deixem les bosses,
escampem les ampolles
encenem una foguera: ara
som un estel. Asseguts i ajaguts xerrem.
Les nostres veus esquincen la capa de llum; enllà la foscor s’ha empassat l’horitzó.
L’Alba d’ulls blaus i dits de rosa ens conta una anècdota que tots ja coneixem,
però tot i així encara la celebrem.
Alba
el primer amor, tan llunyà, nuat encara en el vibrant port de la ingenuïtat.
Permeteu-me ara que recordi quan jo escrivia d’ordre i amor:

A tu que tens el món ostatge
deixo el meu pensar encegat
per tu tan fort, que tota cosa
mon cap mena a la teva imatge;
Tot pensament s’eleva als cels
quan amb tu i en tu s’harmonitza,
nues en bell ordre els estels:
i aquell qui no et veu, res no clissa.
Fa parlar el foc la llenya seca                                                                       la veu d’un andarec aede.
I amb cada espurna les veus més lluny. Amb cada glop un pas més distant i el bleix profund del mar més vorer.
És mitja nit.
Llepa els meus peus la llengua salada. És nit plena,
puc sentir el profund respirar del monstre obscur. M’entrebanco en la parla:
“què fem en aquesta fosca costa afalagada per la tomba de tants?”
Miro enllà la foscor a tocar
“Aquest mar que se’ns ha d’empassar.”
Ara m’ajauré a la sorra i a l’alba ja no hi seré. Els amics ben lluny sota la tremolosa volta de la foguera ballen dringant com copes cap per vall.
I canten, canten,
Canto un bell cant aprés nou
tant si plou com si no plou
i aquells que celin cor tou
tant si plou com si no plou
oblidin allò que fou,
és l’ara que ens mou,
és l’ara que ens mou.
Tant si plou com si no plou
sots el foc que ens clou
sots el foc que ens clou.
No s’atura el correbou
tant si plou com si no plou,
no s’atura l’enrenou
tant si plou com si no plou,
crema el foc daurat que ens mou
el bell foc que ens mou
el bell foc que ens mou.
Tant si plou com si no plou,
sots el foc que ens clou
sots el foc que ens clou.
Una illa de llum pareix.
Una illa com una faldilla.
Com la faldilla de la meva àvia
on descansaven silencioses les aspres mans que contaven els grans.
La meva àvia sorda, sorda, sorda! Sorda com una serp.
Cada cop més aïllada, més sola, envoltada per un mar que creix,
i ella empetitint-se,
lentament submergint-se fins que finalment desapareix.

La ment, el pensar
empaita la llar
oculta en la boira remota.
Agafar-se al record,
agafar-se al món,
com lluita en el vidre la gota.
Colpejar l’acer,
interpel·lar els cels,
ser el gos que udola a la lluna.
La lluna, la mare,
la pedra callada,
no diu ni ja mai dirà pruna.

Al quilòmetre últim del camí rost,
on freda una roca fa temps m’espera,
arribo sol, no esgotat, sinó amb esma.
M’assec en ella i inquiet guaito enrere
com s’amaga entre les valls, sinuosa,
l’aombrada sendera que el meu pas mena.
Desllueix l’ufanós bosc de llevant
la groga tardor, d’hivern quasi cendra,
i l’extensió que encara no he petjat
la clou de fosc a ponent el capvespre.
Calitjós passat, negre futur, bec
fina llum que en el turó encara resta.

No tot hi és present, ja que hem perdut tant.
Allò que fou és record amb prou penes
i així com nosaltres caurem d’oblit,
els records pel llarg camí se’ns desprenen.
Però tu, que encara ara m’acompanyes
amb serena alegria front la pena,
has de ser la càlida última imatge
que la breu llum d’aquest món m’enllumena.

Com és possible, em pregunto ben sovint,
que se’ns despatxi així –amb simple gest de la mà,
la mirada al sostre i les ulleres lluny de nas-,
tot plegat un insult envanit.

Tampoc, em dic a mi mateix, sona pas malament.
Una tribu té alguna cosa a dir. Té per començar caràcter,
i les nits poden ser febrils!

Trobar/donar puresa als mots de la tribu,
d’amagat, en les nostres petites rotllanes, tot dansant
al voltant d’un foc viu i moridor,

assetjats per la maquinària funcionarial
de la civilització. Hegel, desperta! Espanya
és l’estat de la raó!

Cantem, dic jo, fins que la modernitat ens atenyi,
si no és massa tard. I si ho és, què hi farem.
Bé que mor tot i tothom.

I si de sobte callés, tastaria l’oblit,
negat per les mateixes marees de parers
que navego avui.
Què fer? Seguir unit a la gossada que borda dia i nit
o allunyar-me de l’àgora salvatge i ignorant?
Quan de bon matí arrossega el llevant
el nostre xerroteig de gavines dins la ciutat
i atordeix tothom al crit de jo! jo! jo!,
rebotant per finestres, parets i badalots
n’hi ha prou per preguntar-se què estem fent?
Informar, instruir, alliçonar,
no pas jo adoctrinar!
Jo sé que la gent m’estima o, com a mínim,
m’aprecia. Ahir un home al restaurant
va dir-me: vostè no es mossega la llengua
i això s’ha de respectar.
Jo sóc així, tal com raja la font res no guarda.
I d’altra banda, tot sol què faria?
Un huracà de mil veus m’embogiria:
el silenci no té espai al meu cap,
només existeix en el fons del mar.
No pas en mi, no. Tampoc a la ciutat
on bleixa com un cérvol per llops assetjat.
Si em pregunten, no és pas valentia parlar?
Sóc massa humà; no sóc pas Neptú etern
sota les bressadores aigües meditant;
sóc el cop a la taula, sóc el crit d’alarma.
Què caram! Algú ho havia de dir!
No sóc pas millor que ningú,
però qui diria tal si no fos per mi!
Jo dic veritats com punys! O punys com veritats!
El silenci és còmplice i traïdor:
per mi la gent fueteja l’opressor,
en mi troba veu qui no té altaveu
i crispo l’hipòcrita i el fariseu.
Si ningú em pregunta, què faré?
Ambiciono la meva opinió aclamada,
combustible de manifestació. Una frase meva
rebotant per internet i, per Sant Jordi,
signant llibres sobre el tauló.
És potser pecat somiar? No, ja ho he dit: sóc humà.
I no és pas un valor l’ambició?
Decidit.
No vull reposar en un fons silenciós de sorra i corall,
que s’hi reuneixin allà els savis i els morts.
El meu lloc és entre els homes i entre els homes
la meva opinió indestriable del so.

A còpia d’estrafer el somrís calcat,
gèlid altar dels teus captius ulls verds,
un ganyot trist el teu cor t’ha fargat
aquí sota el nas. I amb el dolor al gest,

lleuger, el teu esperit perfumat
d’aromes dolços, presumits i frescs
de la morratxa s’ha esvaït, aviat.
Disculpa’m ara el to obert: què t’he ofès?

Em passa sovint que em sorprèn un cos
amunt i avall l’entrecuix. El meu membre
és anys llum del cap: un desert ventós

on jo, jo i la pols voltem sense centre.
Tota aquesta pols, aquest feroç sol
que em barra els ulls i ben lluny em desterra.

Abandona el jaç.
En penombra avança, lent,
Nèstor vell.
I surt.
En el portal s’asseu
en el banc lluent de blanc
de marbre erosionat
on seia el pare també.
Contempla el mar lluent,
els turons de verd
i l’aurora, amb dits de rosa,
en aquesta solitària hora.