L

Anuncis

Com és possible, em pregunto ben sovint,
que se’ns despatxi així –amb simple gest de la mà,
la mirada al sostre i les ulleres lluny de nas-,
tot plegat un insult envanit.

Tampoc, em dic a mi mateix, sona pas malament.
Una tribu té alguna cosa a dir. Té per començar caràcter,
i les nits poden ser febrils!

Trobar/donar claror als mots de la tribu,
d’amagat, en les nostres petites rotllanes, tot dansant
al voltant d’un foc viu i moridor,

assetjats per la maquinària funcionarial
de la civilització. Hegel, desperta! Espanya
és l’estat de la raó!

Cantem, dic jo, fins que la modernitat ens atenyi,
si no és massa tard. I si ho és, què hi farem.
Bé que mor tot i tothom.

I si de sobte callés, tastaria l’oblit,
negat per les mateixes marees de parers
que navego avui.
Què fer? Seguir unit a la gossada que borda dia i nit
o allunyar-me de l’àgora salvatge i ignorant?
Quan de bon matí arrossega el llevant
el nostre xerroteig de gavines dins la ciutat
i atordeix tothom al crit de jo! jo! jo!,
rebotant per finestres, parets i badalots
n’hi ha prou per preguntar-se què estem fent?
Informar, instruir, alliçonar,
no pas jo adoctrinar!
Jo sé que la gent m’estima o, com a mínim,
m’aprecia. Ahir un home al restaurant
va dir-me: vostè no es mossega la llengua
i això s’ha de respectar.
Jo sóc així, tal com raja la font res no guarda.
I d’altra banda, tot sol què faria?
Un huracà de mil veus m’embogiria:
el silenci no té espai al meu cap,
només existeix en el fons del mar.
No pas en mi, no. Tampoc a la ciutat
on bleixa com un cérvol per llops assetjat.
Si em pregunten, no és pas valentia parlar?
Sóc massa humà; no sóc pas Neptú etern
sota les bressadores aigües meditant;
sóc el cop a la taula, sóc el crit d’alarma.
Què caram! Algú ho havia de dir!
No sóc pas millor que ningú,
però qui diria tal si no fos per mi!
Jo dic veritats com punys! O punys com veritats!
El silenci és còmplice i traïdor:
per mi la gent fueteja l’opressor,
en mi troba veu qui no té altaveu
i crispo l’hipòcrita i el fariseu.
Si ningú em pregunta, què faré?
Ambiciono la meva opinió aclamada,
combustible de manifestació. Una frase meva
rebotant per internet i, per Sant Jordi,
signant llibres sobre el tauló.
És potser pecat somiar? No, ja ho he dit: sóc humà.
I no és pas un valor l’ambició?
Decidit.
No vull reposar en un fons silenciós de sorra i corall,
que s’hi reuneixin allà els savis i els morts.
El meu lloc és entre els homes i entre els homes
la meva opinió indestriable del so.

Abandona el jaç.
En penombra avança, lent,
Nèstor vell.
I surt.
En el portal s’asseu
en el banc lluent de blanc
de marbre erosionat
on seia el pare també.
Contempla el mar lluent,
els turons de verd
i l’aurora, amb dits de rosa,
en aquesta solitària hora.

Ser-hi o no ser-hi, aquesta és la qüestió:
Què és més digne en la nostra opinió: sofrir
els tirs i fletxes de l’ofensiu atzar
o bé estar en armes contra un mar de sards,
i encarant-s’hi acabar-ho: morir, dormir
només; i dormint, diem que s’ha acabat
l’angoixa i el miler de comuns turments
de la carn? De ben segur que és una cloenda
desitjable amb devoció. Morir, dormir,
dormir, potser somniar; vet aquí el parany,
doncs aquests somnis en la son de la mort
un cop enrere la mortal confusió,
ens han de fer rumiar. Aquesta és la raó
que prolonga la calamitat:
doncs qui suportaria les fuetades i menyspreus del temps,
la injustícia de l’opressor; l’insult del superior
les punxades de l’amor menystingut, la lentitud de la llei,
la insolència del govern, i els insults
que el capaç rep de l’incompetent,
quan un mateix podria donar-se el toc de gràcia
amb un mer punyal? Qui suportaria aquest pes,
grunyiria i suaria sota la fatigada vida,
si el terror d’alguna cosa rere la mort,
la terra incògnita, dels límits de la qual
cap viatger no retorna, no torbés el desig,
i ens fes abans suportar el boig conegut
que marxar amb el savi per conèixer.
Així doncs, reflexionar a tots ens fa covards;
i la viva tonalitat de la resolució
emmalalteix amb el pàl·lid to del pensament,
i empreses de coratge i importància
d’aquesta manera torcen el curs,
i perden el nom d’acció.

I dugui’m una llàntia, mare,
que el cel tot s’ha vestit de dol
i dugui’m un llum a la sala
que m’ha caigut la nit de cop.
Un estel a la llunyania
de l’ampit estant veig com balla;
i canto amb l’ànima marrida
a l’espurna que ja s’apaga.

El sereno i la serena
se n’anaren a peixcar,
i peixcaren una anguila
com el portal de la Mar.

Una nit tancada i no res,
un trist sospir llençat al buit,
la llum que llueix ja no hi és,
ara silenci on ans brogit.

A la fresca del capvespre a la terrassa
-a la mà dringa el gel en el got-,
contemplo com pausats s’encenen llunyans
els fanals que fan la ronda celestial.
El món i jo alhora descansem com dos companys
que han clos esgotats la jornada
i en la calma de la fosca ara
en silenci mutu s’acompanyen.