Vine, avui cap al tard, que beurem per carrers animats
mentre la llum de l’estiu llisca mandrosa a ponent, junts
prou satisfets vagarem com punyals per la meva ciutat,
abans tu no tornis, si em marxes, al poble de cels vers i rasos
on avui encara governa la llum de la joia d’Orfeu, tan
lluny de mi, ras d’enginy, sota un cel violat i esmortit.
Des de la finestra del bar amb un vas a les mans guaitarem
nois ben mudats tot posats, ronques daines de llarga tardor. Jo
soltaré un agut vers que me’l sé d’escoltar en Raimon quan el canta
i crec que t’escau amb prou gràcia: a joc de daus vos acompararé.
Rius amb esclat. A en Raimon, un cert dia que anava en la barca
el vent li bufà a favor, i trobant-se elevat per l’onada,
prest va donar un cop sec de timó. Estimat per Atena.
A mi no em té pas favor, indolent i un xic cínic com sóc.
“Les mans”, em dius, “són per treballar-les”. I miro el teu cos, que vull meu!
Pur a la vista i dúctil al tacte i dolç a la llengua.
Però el futur cobrador, tot picant a breu cop de pregunta
insistirà: “Què farem? Què farem?” Fosc silenci amagats.
“Què farem?” “‘Nem al teu pis!” La Mireia, esbojarrada, l’has descrit,
però amiga estimada tot i així, ens asseu a la taula.
Sobre el tapet groc florit ens tira les cartes i mostra
amb gravetat simulada el cinc d’ors i el dit m’assenyala:
“Vols tu la teva?”, pregunta; pro trobo la gràcia inquietant.
Com la parròquia ha fugit i roman ara buit de sentit
el futur del Temple, de la Farga i el Palau! Dormo avui
un somni en un vast i estèril desert d’ensopiment. Sóc
la runa d’un desig, un monument a l’anònim poeta. Ai las!
Tot silenci erm endins; enfora la conformitat del carnaval.

Anuncis