Va arribar abril quan encara ens copejava febrer
i veia passar des del cafè els esperits enxarxats
lliscant entre un pesat cel gris i un dur sòl de ciment.

A resguard vaig assaborir el cafè calent i amarg,
descansant la mirada en algun punt del carrer;
a resguard de l’hivern que no ens deixava anar.

No es commouen les monedes ni la taula d’ivori
quan embolcallat m’uneixo a la corrua espectral.
Cada hivern és l’últim, cada primavera un somni.

Anuncis