I
Al cim del turó agrest d’aquest tediós desert
on he pujat armat i encegat per no res,
creia que amb mà estesa vindries a mi
per fer junts el camí del meu gloriós destí.
L’exhaurida extensió, però, sense brots
no pot invocar-te, no pot revelar els mots,
i jo, aquest cos eixut, i tu, invent,
som dos trets estèrils al buit de l’erm.

II
M’he empassat una tempesta
i he naufragat lluny de mi
on un apart de veus s’apilonen
torturant la son.
Sobrevisc avui en una ciutat en runes:
les tovalles d’un àpat d’ogres.

III

A la carrera van dos destrers
del porxo estant els veig marxar:
un porta el teu nom,
l’altre mai en disposà.
Ja no cavalco falsos somnis,
la rosada es para sobre els meus cabells.

IV

M’escolta una audiència de clots i matolls;
trobats saltadors i atents em deixen fer.
En aquest món, àngel del cel no apareix
ni fosc jardí d’aquest sec terròs no creix:
la pols no raja aigua en mil mons per haver-hi
ni armat jo amb l’inesgotable poder dels genis .

Anuncis