De ben amunt, passada la petita creu a la vora del cingle,
al final d’un camí mandrosament guardat per pins,
veig com un cel de ferro rendeix el seu pes
sobre els foscos pedaços de camp periòdicament escolat
i escolto el crit de l’home vell i esquerp:
Torna’t a la ciutat, foraster, tu que no saps veure
ni entendre el que aquí se’t comunica.
Contesto aleshores:
La molsa s’estén pertot, senyor, també sobre la seva testa;
deixi que passi jo, cec o no.
I ell:
Només veus brotxades on hi ha pinzellades
i no podries ni clavar el mot allà on toca.
Torna’t a la ciutat, foraster, que aquest món no et pertany.
I jo:
El vostre món, senyor, amb vosté mor. El que no té mot no hi és,
i el futur es un esborrall us agradi o no.
De ben amunt, passada la petita creu a la vora del cingle,
al final del camí s’obre un viarany entre els matolls
que porta camí avall.

Anuncis