Penso en Sòfocles
ja vell
que en una tarda d’estiu,
a resguard de la pluja i el vent
en un pòrtic a una columna recolzat,
esbafat de pensar
es mira la mà.
I alena pacientment
mentre les grosses gotes
s’enfonsen en el fang del camí
i l’aigua rossega les fulles del xops
que a batzacs entren i surten dels solcs.

Què diu la calavera?
No res, és el vent que la travessa.
Tanco la finestra i torno al llibre
on un aiguabarreig de passions
ha vessat una taca fosca i persistent.
Sang, sang, sang.
Un esperit es presenta i em diu: mou-te, roc.
Però sé que és la meva imaginació
i l’esvaeixo amb un cop de mà.
Jo, rabejat en el desig,
no tinc força per esmenar-me’n.
Ni vull.
Aquesta vida tràgica capgirada en comèdia com un mitjò
O és ben bé a l’inrevés?
Al final del cercle hi ha Samarkanda
i abans que te n’adonis i vulguis tombar
ja tens un peu al forat.

Tot plegat ens ha d’ensenyar alguna cosa
però la ment i el món
són com l’aigua i l’acer
i el cor fa temps que va callar.

Anuncis