Atalbat pel delit d’allò que és ja un impossible,
ronsejo sobre el fullam quiet de la gèlida tardor,
mentre et veig avançar com un ocell a sotracs
en l’huracanat i vast espai del meu cap.

A novembre el sol va sempre a la carrera
i abandona prest el camp per esbarjo dels estels.
I aquí baix, a terra, sobre la indolent pedra,
el fred no ha extingit encara del tot les cendres
de la primavera.

La vida batega en el cos mort del món.

Covo la teva imatge a resguard i s’amunteguen
com capses buides els dies a la meva esquena;
Vet aquí el meu pensar: una caldera sense fons
d’on ixen torterols revinclant-se com un estol
d’estornells. Aquella porta que mai vam obrir
cela l’obscur de totes les probabilitats.
Vet aquí l’escletxa entre jo i el món
que fa udolar el cosmos fred i fosc.

Anuncis