Un silenci anomenat comunament
un silenci sepulcral,
que no és pas silenci dels morts,
sinó dels vius expectants,
s’estén sense límits ara i aquí,
entre els gruixuts murs de la basílica
que resisteix tancada
l’assetjament de la bulliciosa ciutat,
on per uns instants, aquest vespre,
abans de començar la Lacrimosa,
queda suspès l’auditori circumdat
per les altes columnes
de la Santa Maria del Mar.
Breu és aquest moment, doncs aleshores,
pren l’immens espai del silenci
un mar d’acords alliberat.
Bressats pel vogar dels violins
que rítmicament empenyen
sobre unes veus elevades d’onades hivernals,
abaltits els nostres cors criden una llum
que s’obri camí en la tempesta
i ens reculli dolçament amb mans angelicals.
Esperancem, penso captivat.

Anuncis