Una porta que dóna, diu a la llinda, a un jardí de roses,
obre un espai blanc i fondo
per on de sobte camino.
Buit sobre blanc.
Què era allò que cercava? I quan de temps li he estat donant voltes?
Endinsem-nos en el blanc amb ulls tancats.
Aquí no cal llum per veure el gat que creua
davant les nostres passes.
o el cel violat de la nit que ens acompanya.
Que no fos pas aquest record
que em rondava:
el viu cantar d’un rossinyol una tarda d’estiu estès jo a la gespa.
Luscinia: el cantor de la pena
d’un record. De dia o de nit.
De dia o de nit.
Aquell record.
I cada cop que m’hi endinso
s’esvaeix i em trobo de nou
amb la mà al pom
en el passadís de la memòria.

Anuncis