En el segle VIII dC hi havia foscor aclaparadora i voltes de llum.

M’endinso en silenci en el tenebrós saló
de celebracions i m’uneixo al cercle
d’homes que envolta qui té la paraula:

No ploreu pas, senyor; que sempre és millor
revenjar l’amic que no rabejar-se en dol.
Cadascú de nosaltres en el món dels vius
sap l’obligat final: guanyi qui pugui
glòria abans de mort; això és pel guerrer,
un cop finat, el seu únic triomf.

Glòria, diu:
or tremolós amb melancòlica pàtina.

En el segle VIII aC hi havia nit latent rere el sol imperiós.

Puc sentir la pols entre els dits dels peus
i la suor parida sota els rínxols que esgarrapa la galta.

Au, amic, mor tu també; per què plores així?
Bé morí Pàtrocle ; millor en tot a tu.
I jo, mira’m, bell i gran,
fill de pare noble i mare divina,
també damunt meu penja la mort i el destí forçós.
Ha d’arribar una aurora, un vespre o bé un migdia,
quan algú altre llevi el meu esperit en el gruix de la batalla
amb una llança sortida de la seva mà o amb una fletxa del seu arc.

Tots dos llibres descansen sobre el llit.
Jo fa anys que salto el primer son i em tomba
estrangulant-me el darrer.
Em reviu el sàdic sol que em crida a la cara cada matí
per dur la vida de l’obrer que aixeca Tebes, la dels set portals,
fins que em recull la nit i confronto de nou els herois en el seu profund dormir.

Anuncis