Rere seu ella buscà
camps de vinya i oliveres,
justes ciutats de marbre blanc
i naus en aigües severes,
però allà en el lluent metall
ell havia col·locat
una ermàs artificial
i un cel plomís.

Una plana uniforme, nua i bruna,
sense un bri d’herba o rastre de veïnat,
on asseure enlloc, per menjar ni engruna;
però tot i això, aplegada en el ras,
dreta, una indesxifrable multitud,
un milió d’ulls i botes arrenglades,
esperava un senyal, impertorbable.

D’alguna banda una veu arribava
que justificava amb xifres un fi
amb tons secs, plans, com el món que abastava:
ningú era aclamat; no res discutit;
columna a columna un núvol de pols
sots la lògica d’una fe marxant
que els duia a sofrir ben lluny, més enllà.

Rere seu ella buscà
pietats rituals,
vedells amb garlandes blanques,
libacions i sacrificis,
però allà en el lluent metall
on l’altar hi hauria de ser
prop de la vacil·lant llum de la farga
veié una escena ben diferent.

Tanques voltaven un lloc qualsevol
on avorrits oficials s’aclofaven
i sentinelles suaven sota el sol:
una munió de bona gent mirava
des de fora immòbil i callada
com se’n duien tres pàl·lides figures
i les lligaven a un pal cadascuna.

La massa i esplendor d’aquest món, tot
allò que té un lloc i son lloc no varia
era en les mans d’altres; mancats de cor
no hi cabia ajut i l’ajut no hi acudia:
l’enemic feia a delit, llur ignomínia
era dels pitjors desig; l’orgull perdien
i abans que els cossos els homes morien.

Rere seu ella buscà
atletes en els seus jocs,
homes i dones en balls
llurs dolços cossos dansant
vius, vius, amb la música,
però allà en l’escut llampant
ell no hi posà pista de ball
sinó un camp ple de brossam.

Un esparracat nen, errant i sol,
vagarejava per l’erm; un ocell
volava a resguard del seu cop de roc:
l’abús a noies, dos occint un tercer
eren axiomes per a ell, tot aliè
de mons on les promeses es guardessin
on el plor d’un fes que d’altres ploressin.

L’armer de llavis prims,
Hefest, s’allunyà ranquejant,
Tetis la d’esplèndids pits
xisclà amb espant
davant allò que el déu forjà
per honrar el seu fill, el fort
i despietat botxí d’homes Aquil·leu,
que havia de morir aviat.

(Traducció: Roc Bru)

Anuncis