I dugui’m una llàntia, mare,
que el cel tot s’ha vestit de dol
i dugui’m un llum a la sala
que m’ha caigut la nit de cop.
Un estel a la llunyania
de l’ampit estant veig com balla;
i canto amb l’ànima marrida
a l’espurna que ja s’apaga.

El sereno i la serena
se n’anaren a peixcar,
i peixcaren una anguila
com el portal de la Mar.

Una nit tancada i no res,
un trist sospir llençat al buit,
la llum que llueix ja no hi és,
ara silenci on ans brogit.

Anuncis