Ajaçada aquesta tarda s’allargassa
melangiosa i decaiguda l’esperança,
una vella amb parsimònia que s’apaga:
lenta mata el temps que lentament la mata.

Fa ja temps que captivava amb fantasies,
tot nodrint-se de rics dies per complir-se,
però la vida n’exhauria d’altres dies,
aliena al cec desig que l’encobria.

I quan ara el flac futur enrere mira,
ell encontre defallida qui somnia,
sense esmena la mirada encara tendra:
dos ancians orbs que han viscut junts sense entendre’s.

Anuncis