Ser-hi o no ser-hi, aquesta és la qüestió:
Què és més digne en la nostra opinió: sofrir
els tirs i fletxes de l’ofensiu atzar
o bé estar en armes contra un mar de sards,
i encarant-s’hi acabar-ho: morir, dormir
només; i dormint, diem que s’ha acabat
l’angoixa i el miler de comuns turments
de la carn? De ben segur que és una cloenda
desitjable amb devoció. Morir, dormir,
dormir, potser somniar; vet aquí el parany,
doncs aquests somnis en la son de la mort
un cop enrere la mortal confusió,
ens han de fer rumiar. Aquesta és la raó
que prolonga la calamitat:
doncs qui suportaria les fuetades i menyspreus del temps,
la injustícia de l’opressor; l’insult del superior
les punxades de l’amor menystingut, la lentitud de la llei,
la insolència del govern, i els insults
que el capaç rep de l’incompetent,
quan un mateix podria donar-se el toc de gràcia
amb un mer punyal? Qui suportaria aquest pes,
grunyiria i suaria sota la fatigada vida,
si el terror d’alguna cosa rere la mort,
la terra incògnita, dels límits de la qual
cap viatger no retorna, no torbés el desig,
i ens fes abans suportar el boig conegut
que marxar amb el savi per conèixer.
Així doncs, reflexionar a tots ens fa covards;
i la viva tonalitat de la resolució
emmalalteix amb el pàl·lid to del pensament,
i empreses de coratge i importància
d’aquesta manera torcen el curs,
i perden el nom d’acció.

Anuncis