A còpia d’estrafer el somrís calcat,
gèlid altar dels teus captius ulls verds,
un ganyot trist el teu cor t’ha fargat
aquí sota el nas. I amb el dolor al gest,

lleuger, el teu esperit perfumat
d’aromes dolços, presumits i frescs
de la morratxa s’ha esvaït, aviat.
Disculpa’m ara el to obert: què t’he ofès?

Em passa sovint que em sorprèn un cos
amunt i avall l’entrecuix. El meu membre
és anys llum del cap: un desert ventós

on jo, jo i la pols voltem sense centre.
Tota aquesta pols, aquest feroç sol
que em barra els ulls i ben lluny em desterra.

Anuncis