I si de sobte callés, tastaria l’oblit,
negat per les mateixes marees de parers
que navego avui.
Què fer? Seguir unit a la gossada que borda dia i nit
o allunyar-me de l’àgora salvatge i ignorant?
Quan de bon matí arrossega el llevant
el nostre xerroteig de gavines dins la ciutat
i atordeix tothom al crit de jo! jo! jo!,
rebotant per finestres, parets i badalots
n’hi ha prou per preguntar-se què estem fent?
Informar, instruir, alliçonar,
no pas jo adoctrinar!
Jo sé que la gent m’estima o, com a mínim,
m’aprecia. Ahir un home al restaurant
va dir-me: vostè no es mossega la llengua
i això s’ha de respectar.
Jo sóc així, tal com raja la font res no guarda.
I d’altra banda, tot sol què faria?
Un huracà de mil veus m’embogiria:
el silenci no té espai al meu cap,
només existeix en el fons del mar.
No pas en mi, no. Tampoc a la ciutat
on bleixa com un cérvol per llops assetjat.
Si em pregunten, no és pas valentia parlar?
Sóc massa humà; no sóc pas Neptú etern
sota les bressadores aigües meditant;
sóc el cop a la taula, sóc el crit d’alarma.
Què caram! Algú ho havia de dir!
No sóc pas millor que ningú,
però qui diria tal si no fos per mi!
Jo dic veritats com punys! O punys com veritats!
El silenci és còmplice i traïdor:
per mi la gent fueteja l’opressor,
en mi troba veu qui no té altaveu
i crispo l’hipòcrita i el fariseu.
Si ningú em pregunta, què faré?
Ambiciono la meva opinió aclamada,
combustible de manifestació. Una frase meva
rebotant per internet i, per Sant Jordi,
signant llibres sobre el tauló.
És potser pecat somiar? No, ja ho he dit: sóc humà.
I no és pas un valor l’ambició?
Decidit.
No vull reposar en un fons silenciós de sorra i corall,
que s’hi reuneixin allà els savis i els morts.
El meu lloc és entre els homes i entre els homes
la meva opinió indestriable del so.

Anuncis