Al quilòmetre últim del camí rost,
on freda una roca fa temps m’espera,
arribo sol, no esgotat, sinó amb esma.
M’assec en ella i inquiet guaito enrere
com s’amaga entre les valls, sinuosa,
l’aombrada sendera que el meu pas mena.
Desllueix l’ufanós bosc de llevant
la groga tardor, d’hivern quasi cendra,
i l’extensió que encara no he petjat
la clou de fosc a ponent el capvespre.
Calitjós passat, negre futur, bec
fina llum que en el turó encara resta.

No tot hi és present, ja que hem perdut tant.
Allò que fou és record amb prou penes
i així com nosaltres caurem d’oblit,
els records pel llarg camí se’ns desprenen.
Però tu, que encara ara m’acompanyes
amb serena alegria front la pena,
has de ser la càlida última imatge
que la breu llum d’aquest món m’enllumena.

Advertisements