La nocturna ciutat s’emmiralla, allunyada
de l’insonor esclat de la volta estelada,
sota el vel morat satisfeta i atrapada,

no és fosc ni a ulls clucs:

E nit pus no serà e no hauram fretura de lum de candela ne de lum de sol:
doncs l’home ha expel·lit la foscor.

Els crits de joia, el fum tranquil, les brunes rates
arran de les voreres. Dels contenidors bull una densa ferum.
Les finestres bleixen el baf i entre parets suen feixucs
els cossos nus. Les llampants pantalles amaren de blau mort
les gotes de suor. No dorm ningú.
I qui aconsegueix allunyar-se del xivarri transita inquiet
un angost callís. Pots sentir el crit del silenci embogit.
Del balcó estant, com Habacuc a la talaia,
guaites el delit de la ciutat, abans no se l’empassi l’aigua.
No cerques, però, respostes: benes per dèbils inquisidors.
Guaita, guaita.
Pel clivell del teu cervell tot s’ha aturat un instant
i no goses moure un dit o parpellejar o respirar. És això!
Una imatge suspesa abans no t’arrosseguin la gresca i les mans.
Aquí les úniques veus arriben de baix i criden i canten a les portes.
Surt, ningú no t’espera pas de tornada.
Esventrat el cap, mil becs esgrunen el pensament. Aquests,
els teus amics ara, venen a buscar-te per unir-te
al sorollós i festiu exèrcit de llums que assetja els murs
d’un temple buit. Vet aquí, a mig camí nostre,
al llindar d’un moment històric, una porta
que lentament s’obre. Massa lentament.
Se’t farà de nit i no veuràs el trenc d’alba. I et demanes
quanta nit sofriré. No vulguis saber. Viure sense delit d’entendre.
El portal vomita amb etílic esclat la tropa. És l’ara només,
és el viure inconscient. Qui viu no pensa i qui pensa
ja s’ha fet enrere. Junts davallem lleugers carrers cenyits
per finestres i balcons, sota cables i fanals indiferents
a una velleta ensorrada amb el palmell obert. Endavant! Endavant!
Fins a arribar a una platja.
Les bosses a terra,
escampades les ampolles,
agafa aire una foguera: Ara
som estel. Asseguts i ajaguts xerrem i bevem.
Les rialles esquincen la capa de llum; enllà
la foscor retreta s’ha empassat l’horitzó.
Parla l’Alba, l’Alba enyorada,
d’ulls cel, somriures lluents i galtes de fruites dolces,
que ens conta una anècdota que tots ja coneixem,
però tot i això encara la celebrem.
Alba, el primer amor,
tot just ahir i ja tan llunyà, nuat encara
en el vibrant port de la ingenuïtat.
Apart recordes quan escrivies d’ordre i d’amor:

A tu que tens el món ostatge
deixo el meu pensar encegat
per tu tan fort, que tota cosa
mon cap mena a la teva imatge;
Tot pensament s’eleva als cels
quan amb tu i en tu s’harmonitza,
nues en bell ordre els estels:
i aquell qui no et veu, res no clissa.

Ullprès per l’entranya bategant de la llenya. Amb cada glop
un pas més distant i el bleix pesat de la mar més vorer.
Estàs mal present. L’armadura se’t fa feixuga i molesta.
Desfer-te’n i abandonar-la buida a la sorra per aliment
de l’aigua i l’oratge. És mitja nit.
Llepa els teus peus la llengua salada. És nit plena.
Nit de plom negre.
Sents el profund respirar del monstre obscur.
Què fem en aquesta fosca costa afalagada per la tomba de tants?
Aquí s’arriba volent o sense voler. Aquí venen a fondre’s les ments.
A dissoldre’s en el vent. No hi ha cua d’espera: la boca és immensa.
Vesses cervesa en libació pels amants a qui la ventada ha delit el llum
i van en dolça davallada per l’humit bres que al negre Hades mena.
Mira enllà la foscor a tocar.
Endavant, endavant!
La buidor amaga un fosc encanteri.
Aquesta mar que se’ns ha d’empassar.
La gola no diu mai prou. Non-non.
Ajagut sobre els llavis sorrencs i l’alba
ja no serà. Non-non.
Els amics ben lluny,
sota la volta tremolosa de la foguera ballen,
desemparats i suosos en la llum,
i dringuen com copes cap per vall.
I canten, canten,

Canto un bell cant après nou
tant si plou com si no plou
i aquells que celin cor tou
tant si plou com si no plou
oblidin allò que fou,
és l’ara que ens mou,
és l’ara que ens mou.
Tant si plou com si no plou
sots el foc que ens clou
sots el foc que ens clou.
No s’atura el correbou
tant si plou com si no plou,
no s’atura l’enrenou
tant si plou com si no plou,
crema el foc daurat que ens mou
el bell foc que ens mou
el bell foc que ens mou.
Tant si plou com si no plou,
sots el foc que ens clou
sots el foc que ens clou.

Una illa de llum pareix.
Una illa com una faldilla.
Com la faldilla de l’àvia
on descansaven silencioses les aspres mans que contaven els grans.
L’àvia cega, cega, cega! Cega com una serp.
Cada cop més aïllada, més sola, envoltada per una mar que creix,
i ella empetitint-se, lentament submergint-se,
fins que finalment desapareix.
Oh, torna a tu i deixa de mirar-te. Abandona aquí a la sorra
la teva imatge.

Anuncis