La nocturna ciutat s’emmiralla, allunyada de l’insonor esclat de la volta estelada, sota el vel violat satisfeta i atrapada,

no és fosc ni a ulls clucs:

E nit pus no serà e no hauram fretura de lum de candela ne de lum de sol
:
puix l’home ha expel·lit la foscor.

Els crits de joia, el dens fum tranquil, les brunes rates arran de les voreres. Dels contenidors bull un dens ferum. Les finestres bleixen el baf i entre parets suen feixucs els cossos nus. Les llampants pantalles amaren de blau mort les gotes de suor. No dorm ningú.
I qui aconsegueix allunyar-se del xivarri transita inquiet un angost callís.
Pots sentir el crit del silenci embogit. Del balcó estant,
miro el delit de la ciutat, abans no se l’empassi el mar. Oh, què és potser això una visió?
L’inútil sacrifici davant els murs d’un buit castell, som
el setge més sorollós i festiu.
Pel clivell del cervell tot s’ha aturat un instant i no goso moure un dit o parpellejar o respirar. Una imatge suspesa abans no m’arrosseguin les veus i les mans.
Adéu, mare! Adéu! No m’esperis pas de tornada.
Esventrat el cap, mil becs esgrunen el pensament.
Aquests, els meus amics ara, venen a buscar-me. El portal vomita amb etílic esclat la meva tropa. És l’ara només, és el viure inconscient. Qui viu no pensa i qui pensa ja s’ha fet enrere. Junts davallem un carrer cenyit per finestres i balcons fins a arribar a una platja.
Deixem les bosses,
escampem les ampolles
encenem una foguera: Ara
som estel. Asseguts i ajaguts xerrem i bevem.
Les nostres veus esquincen la capa de llum; enllà la foscor s’ha empassat l’horitzó.
Parla l’Alba, l’Alba estimada,
d’ulls cel, galtes lluents i dits de rosa que ens conta
una anècdota que tots ja coneixem,
però tot i així encara la celebrem.
Alba
el primer amor, tan llunyà, nuat encara en el vibrant port de la ingenuïtat.
“Aquest vaixell salpa cap a Abdera i aquell a Istanbul. Aquell arriba de Cadis carregat d’argent”
Permeteu-me ara que recordi quan jo escrivia d’ordre i amor:

A tu que tens el món ostatge
deixo el meu pensar encegat
per tu tan fort, que tota cosa
mon cap mena a la teva imatge;
Tot pensament s’eleva als cels
quan amb tu i en tu s’harmonitza,
nues en bell ordre els estels:
i aquell qui no et veu, res no clissa
.

Fa parlar el foc la llenya seca la veu d’un andarec aede.
I amb cada espurna les veus més lluny. Amb cada glop un pas més distant i el bleix profund del mar més vorer.
És mitja nit.
Llepa els meus peus la llengua salada. És nit plena,
puc sentir el profund respirar del monstre obscur. M’entrebanco en la parla:
“què fem en aquesta fosca costa afalagada per la tomba de tants?”
Vesso la cervesa en libació pels amants a qui els vents han delit la llum
i van en dolça davallada per l’humit bres que al negre Hades mena.
Miro enllà la foscor a tocar
Adéu, raó, adéu!
La buidor amaga un fosc encanteri.
“Aquest mar que se’ns ha d’empassar.”
Ara m’ajauré a la sorra i a l’alba ja no hi seré. Els amics ben lluny sota la tremolosa volta de la foguera ballen dringant com copes cap per vall.
I canten, canten,

Canto un bell cant aprés nou
tant si plou com si no plou
i aquells que celin cor tou
tant si plou com si no plou
oblidin allò que fou,
és l’ara que ens mou,
és l’ara que ens mou.
Tant si plou com si no plou
sots el foc que ens clou
sots el foc que ens clou.
No s’atura el correbou
tant si plou com si no plou,
no s’atura l’enrenou
tant si plou com si no plou,
crema el foc daurat que ens mou
el bell foc que ens mou
el bell foc que ens mou.
Tant si plou com si no plou,
sots el foc que ens clou
sots el foc que ens clou.

Una illa de llum pareix.
Una illa com una faldilla.
Com la faldilla de la meva àvia
on descansaven silencioses les aspres mans que contaven els grans.
La meva àvia sorda, sorda, sorda! Sorda com una serp.
Cada cop més aïllada, més sola, envoltada per un mar que creix,
i ella empetitint-se,
lentament submergint-se fins que finalment desapareix.

Anuncis