Archives for category: Poemes traduïts

Ser-hi o no ser-hi, aquesta és la qüestió:
Què és més digne en la nostra opinió: sofrir
els tirs i fletxes de l’ofensiu atzar
o bé estar en armes contra un mar de sards,
i encarant-s’hi acabar-ho: morir, dormir
només; i dormint, diem que s’ha acabat
l’angoixa i el miler de comuns turments
de la carn? De ben segur que és una cloenda
desitjable amb devoció. Morir, dormir,
dormir, potser somniar; vet aquí el parany,
doncs aquests somnis en la son de la mort
un cop enrere la mortal confusió,
ens han de fer rumiar. Aquesta és la raó
que prolonga la calamitat:
doncs qui suportaria les fuetades i menyspreus del temps,
la injustícia de l’opressor; l’insult del superior
les punxades de l’amor menystingut, la lentitud de la llei,
la insolència del govern, i els insults
que el capaç rep de l’incompetent,
quan un mateix podria donar-se el toc de gràcia
amb un mer punyal? Qui suportaria aquest pes,
grunyiria i suaria sota la fatigada vida,
si el terror d’alguna cosa rere la mort,
la terra incògnita, dels límits de la qual
cap viatger no retorna, no torbés el desig,
i ens fes abans suportar el boig conegut
que marxar amb el savi per conèixer.
Així doncs, reflexionar a tots ens fa covards;
i la viva tonalitat de la resolució
emmalalteix amb el pàl·lid to del pensament,
i empreses de coratge i importància
d’aquesta manera torcen el curs,
i perden el nom d’acció.

Anuncis

Rere seu ella buscà
camps de vinya i oliveres,
justes ciutats de marbre blanc
i naus en aigües severes,
però allà en el lluent metall
ell havia col·locat
una ermàs artificial
i un cel plomís.

Una plana uniforme, nua i bruna,
sense un bri d’herba o rastre de veïnat,
on asseure enlloc, per menjar ni engruna;
però tot i això, aplegada en el ras,
dreta, una indesxifrable multitud,
un milió d’ulls i botes arrenglades,
esperava un senyal, impertorbable.

D’alguna banda una veu arribava
que justificava amb xifres un fi
amb tons secs, plans, com el món que abastava:
ningú era aclamat; no res discutit;
columna a columna un núvol de pols
sots la lògica d’una fe marxant
que els duia a sofrir ben lluny, més enllà.

Rere seu ella buscà
pietats rituals,
vedells amb garlandes blanques,
libacions i sacrificis,
però allà en el lluent metall
on l’altar hi hauria de ser
prop de la vacil·lant llum de la farga
veié una escena ben diferent.

Tanques voltaven un lloc qualsevol
on avorrits oficials s’aclofaven
i sentinelles suaven sota el sol:
una munió de bona gent mirava
des de fora immòbil i callada
com se’n duien tres pàl·lides figures
i les lligaven a un pal cadascuna.

La massa i esplendor d’aquest món, tot
allò que té un lloc i son lloc no varia
era en les mans d’altres; mancats de cor
no hi cabia ajut i l’ajut no hi acudia:
l’enemic feia a delit, llur ignomínia
era dels pitjors desig; l’orgull perdien
i abans que els cossos els homes morien.

Rere seu ella buscà
atletes en els seus jocs,
homes i dones en balls
llurs dolços cossos dansant
vius, vius, amb la música,
però allà en l’escut llampant
ell no hi posà pista de ball
sinó un camp ple de brossam.

Un esparracat nen, errant i sol,
vagarejava per l’erm; un ocell
volava a resguard del seu cop de roc:
l’abús a noies, dos occint un tercer
eren axiomes per a ell, tot aliè
de mons on les promeses es guardessin
on el plor d’un fes que d’altres ploressin.

L’armer de llavis prims,
Hefest, s’allunyà ranquejant,
Tetis la d’esplèndids pits
xisclà amb espant
davant allò que el déu forjà
per honrar el seu fill, el fort
i despietat botxí d’homes Aquil·leu,
que havia de morir aviat.

(Traducció: Roc Bru)

Perfecció, d’alguna mena, era el que buscava,
i la poesia que inventà posseïa un sentit senzill;
coneixia tots els racons de la follia humana,
i era un apassionat dels tancs i els creuers;
quan reia, senadors honorables esclafien a riure,
i quan plorava els nens morien pels carrers.

(Traducció: Roc Bru)

La teva traïció m’allibera ara
i és per aquell cop sentit ben endins
que m’agenollo per la meva falta
doncs no sóc de pedra ni acer massís.

Però si la meva traïció ha dolgut
i (com jo per tu) un infern has passat
jo, tirà, no perdo ara un minut
en recordar el dolor que em vas causar.

Ah, si la nostra nit fosca de penes
m’evoqués el cruel cop del dolor,
humiliat duria, com tu feres,
l’ungüent que pot guarir els ferits cors!

Però la teva traïció ara és rescat:
El pecat d’un, per l’altre és ben pagat.

(Traducció: Roc Bru)

Tu, dolça melodia, per què escoltes música entristit?
Dolçor amb dolçor no batalla, joia i joia s’enjogassen.
Per què t’estimes allò que t’ofèn,
o reps plaer d’allò que t’afligeix?

Si la vera harmonia dels sons melòdics
en aliança units ofèn la teva oïda,
ho és però amb dolç regany, doncs tragires
en solitud les parts que hauries de crear.

Fixa’t en una corda, dolça núvia de l’altra,
sonen ambdues en ordre perfet,
com el pare, el fill i la joiosa mare
que plegats un dolç acord canten.

Sense paraules, vàries veus sonen una,
i et diuen això: “tu sol no esdevindràs res”.

(Traducció: Roc Bru)

Llegia una vida de George Eliot.
Poc després d’esposar-se amb en Cross
va agafar laringitis
i tres pàgines mes enllà reposava a la tomba.
“La tomba era fonda i estreta”.
Per què m’entristeixo? Amb prou feines la coneixia.
El més trist de tot: els petits comentaris deixats anar.
Algú que passa Highgate:
Enterraran la dona del difunt George Eliot?
Turó amunt i sota la pluja per un camí desconegut
cap a Hampstead i una estació.

Anne Carson, Men in the Off Hours
(Traducció: Roc)

El flaire d’un estel
m’arriba plaent, lleu,
tendrament especiat i gai,
com si la mà d’un serafí
deslliurés les perfumades sedes
d’alguna sultana, lluminós
en el seu suau cel. I pur
és, i excel.lent,
com si la tristessa d’un serafí
caigués, com cau una ombra,
i el seu càlid cos vessés
dolces emanacions, mancades
de la nostra envilida degradació.

(Traducció: Roc)