Archives for category: Poemes

A còpia d’estrafer el somrís calcat,
gèlid altar dels teus captius ulls verds,
un ganyot trist el teu cor t’ha fargat
aquí sota el nas. I amb el dolor al gest,

lleuger, el teu esperit perfumat
d’aromes dolços, presumits i frescs
de la morratxa s’ha esvaït, aviat.
Disculpa’m ara el to obert: què t’he ofès?

Em passa sovint que em sorprèn un cos
amunt i avall l’entrecuix. El meu membre
és anys llum del cap: un desert ventós

on jo, jo i la pols voltem sense centre.
Tota aquesta pols, aquest feroç sol
que em barra els ulls i ben lluny em desterra.

Abandona el jaç.
En penombra avança, lent,
Nèstor vell.
I surt.
En el portal s’asseu
en el banc lluent de blanc
de marbre erosionat
on seia el pare també.
Contempla el mar lluent,
els turons de verd
i l’aurora, amb dits de rosa,
en aquesta solitària hora.

Ajaçada aquesta tarda s’allargassa
melangiosa i decaiguda l’esperança,
una vella amb parsimònia que s’apaga:
lenta mata el temps que lentament la mata.

Fa ja temps que captivava amb fantasies,
tot nodrint-se de rics dies per complir-se,
però la vida n’exhauria d’altres dies,
aliena al cec desig que l’encobria.

I quan ara el flac futur enrere mira,
ell encontre defallida qui somnia,
sense esmena la mirada encara tendra:
dos ancians orbs que han viscut junts sense entendre’s.

I dugui’m una llàntia, mare,
que el cel tot s’ha vestit de dol
i dugui’m un llum a la sala
que m’ha caigut la nit de cop.
Un estel a la llunyania
de l’ampit estant veig com balla;
i canto amb l’ànima marrida
a l’espurna que ja s’apaga.

El sereno i la serena
se n’anaren a peixcar,
i peixcaren una anguila
com el portal de la Mar.

Una nit tancada i no res,
un trist sospir llençat al buit,
la llum que llueix ja no hi és,
ara silenci on ans brogit.

A la fresca del capvespre a la terrassa
-a la mà dringa el gel en el got-,
contemplo com pausats s’encenen llunyans
els fanals que fan la ronda celestial.
El món i jo alhora descansem com dos companys
que han clos esgotats la jornada
i en la calma de la fosca ara
en silenci mutu s’acompanyen.

és un mot
que l’any 2010
encara

corria
lliure
de cap en cap
com un conill.

L’any 2016
arreu
el veus engabiat.

Mon pare m’ha dit:
si continuen així
no quedarà un mot lliure

i m’he imaginat un món
de mots engabiats
entre les dents de gent
amb cara de ministres.

Recordes el mot solidaritat?
Ara te’l trobes embolicat
en plàstic
com un caramelet de La Caixa.

Sovint, de fet,
pel canvi
trobes
un succedani:
la regeneració.

En un full
he escrit unes desenes de neologismes
i quan l’he allunyat
allò semblava el Poblenou,
que és Troia IX
sobre Troia i Troia.

Doblegat l’he asilat
entre les pàgines
d’un llibre de màrqueting
dels anys 90.

On era que els mots encara tenien pols
i a la mà la consistència d’una roca
o un còdol o un carreu?
Ordo et connexio idearum idem est
ac ordo et connexio rerum.

La ministra
i molts aspirants a ministres
diuen que ells són el canvi,
que és l’hora del canvi,
que el canvi ja ve,

i el canvi
engabiat.

En el segle VIII dC hi havia foscor aclaparadora i voltes de llum.

M’endinso en silenci en el tenebrós saló
de celebracions i m’uneixo al cercle
d’homes que envolta qui té la paraula:

No ploreu pas, senyor; que sempre és millor
revenjar l’amic que no rabejar-se en dol.
Cadascú de nosaltres en el món dels vius
sap l’obligat final: guanyi qui pugui
glòria abans de mort; això és pel guerrer,
un cop finat, el seu únic triomf.

Glòria, diu:
or tremolós amb melancòlica pàtina.

En el segle VIII aC hi havia nit latent rere el sol imperiós.

Puc sentir la pols entre els dits dels peus
i la suor parida sota els rínxols que esgarrapa la galta.

Au, amic, mor tu també; per què plores així?
Bé morí Pàtrocle ; millor en tot a tu.
I jo, mira’m, bell i gran,
fill de pare noble i mare divina,
també damunt meu penja la mort i el destí forçós.
Ha d’arribar una aurora, un vespre o bé un migdia,
quan algú altre llevi el meu esperit en el gruix de la batalla
amb una llança sortida de la seva mà o amb una fletxa del seu arc.

Tots dos llibres descansen sobre el llit.
Jo fa anys que salto el primer son i em tomba
estrangulant-me el darrer.
Em reviu el sàdic sol que em crida a la cara cada matí
per dur la vida de l’obrer que aixeca Tebes, la dels set portals,
fins que em recull la nit i confronto de nou els herois en el seu profund dormir.