Archives for category: Uncategorized


A Josep Maria Nadal i Farreras

Sobre la noble taula de fusta les piles
de papers i els llibres rebregats, l’ordinador
en repòs i ell, que ha conegut el primer
la llarga àrdua travessia de l’esperit,
observa de la finestra estant, mans a l’esquena,
com broca proporcional i temperat sobre els cossos
l’estat. El mòbil no deixa de dringar amb els crits
de les formigues sota les ferradures. Baixen
els vídeos: l’udol dels cors, el crac dels cranis
que forçosos entren en raó. La tesi atropella l’antítesi.
Espanya! No és perfecte, però perfecció
és el que cerca i perfecció veu
en el mirall. Rere el vidre, guaita l’estat
espolsar-se com un gos sota el cel deslluït.
Espanya -aquesta ànima del món- ha vingut
a mesurar i dominar. Quin prodigi
l’espectacle del poder en acció. La llibertat
és en ella i s’ha acabat la història.
Fa anys que va acabar. L’any 1978.

Anuncis

La nocturna ciutat s’emmiralla, allunyada
de l’insonor esclat de la volta estelada,
sota el vel violat satisfeta i atrapada,

no és fosc ni a ulls clucs:

E nit pus no serà e no hauram fretura de lum de candela ne de lum de sol:
puix l’home ha expel·lit la foscor.

Els crits de joia, els fums tranquils, les brunes rates
arran de les voreres. Dels contenidors bull
un dens ferum. Les finestres bleixen el baf
i entre parets suen feixucs els cossos nus.
Les llampants pantalles amaren de blau mort
les gotes de suor. No dorm ningú.
I qui aconsegueix allunyar-se del xivarri
transita inquiet un angost callís. Pots sentir
el crit del silenci embogit.
Del balcó estant,
miro el delit de la ciutat, abans no se l’empassi el mar.
Què és potser això una visió? Pel clivell del cervell tot
s’ha aturat un instant i no goso moure un dit o parpellejar
o respirar. Una imatge suspesa abans no m’arrosseguin
les veus i les mans. Adéu, mare! Adéu!
No m’esperis pas de tornada.
Esventrat el cap, mil becs esgrunen el pensament.
Aquests, els meus amics ara, venen a buscar-me. I ens unim
al sorollós i festiu exèrcit que assetja els murs del buit castell. Som aquí,
a mig camí meu, al llindar d’un moment històric, una porta
que lentament s’obre, massa lentament. Se´m farà de nit
i no veuré el trenc d’alba. I em demano quanta nit sofriré.
El futur no és assumpte meu. El present tot incoherent. El passat
un bombardeig d’imatges fugaces. Viure sense delit d’entendre.
El portal vomita amb etílic esclat la meva tropa. És l’ara només,
és el viure inconscient. Qui viu no pensa i qui pensa
ja s’ha fet enrere. Junts davallem un carrer cenyit
per finestres i balcons. Els fanals engendren una llum sempre igual.
Arribem a una platja.
Deixem les bosses,
escampem les ampolles
encenem una foguera: Ara
som estel. Asseguts i ajaguts xerrem i bevem.
Les nostres veus esquincen la capa de llum; enllà la foscor s’ha empassat l’horitzó.
Parla l’Alba, l’Alba estimada,
de blau cel, aigües lluents i olor de fruites dolces,
que ens conta una anècdota que tots ja coneixem,
però tot i així encara la celebrem.
Alba,
el primer amor, tot just ahir i ja tan llunyà, nuat encara
en el vibrant port de la ingenuïtat.
Permeteu-me ara que recordi quan jo escrivia d’ordre i d’amor:

A tu que tens el món ostatge
deixo el meu pensar encegat
per tu tan fort, que tota cosa
mon cap mena a la teva imatge;
Tot pensament s’eleva als cels
quan amb tu i en tu s’harmonitza,
nues en bell ordre els estels:
i aquell qui no et veu, res no clissa.

Fa parlar el foc la llenya seca, la veu d’un andarec aede.
I amb cada espurna les veus més lluny. A cada glop
un pas més distant i el bleix profund del mar més vorer.
Estic mal present. L’armadura se’m fa feixuga i molesta. Desfer-me’n
i abandonar-la buida a la sorra per alimentar l’aigua i l’oratge.
És mitja nit.
Llepa els meus peus la llengua salada. És nit plena,
puc sentir el profund respirar del monstre obscur. M’entrebanco en la parla:
“què fem en aquesta fosca costa afalagada per la tomba de tants?”
Aquí s’arriba volent o sense voler. Aquí venen a fondre´s les ments.
A dissoldre´s en el vent. No hi ha cua d’espera: la boca és immensa.
Vesso la cervesa en libació pels amants a qui la ventada ha delit la llum
i van en dolça davallada per l’humit bres que al negre Hades mena.
Miro enllà la foscor a tocar
Adéu, raó, adéu!
La buidor amaga un fosc encanteri.
“Aquest mar que se’ns ha d’empassar.”
Ara m’ajauré a la sorra i a l’alba ja no hi seré.
Els amics ben lluny
sota la tremolosa volta de la foguera ballen
dringant com copes cap per vall.
I canten, canten,
Canto un bell cant aprés nou
tant si plou com si no plou
i aquells que celin cor tou
tant si plou com si no plou
oblidin allò que fou,
és l’ara que ens mou,
és l’ara que ens mou.
Tant si plou com si no plou
sots el foc que ens clou
sots el foc que ens clou.
No s’atura el correbou
tant si plou com si no plou,
no s’atura l’enrenou
tant si plou com si no plou,
crema el foc daurat que ens mou
el bell foc que ens mou
el bell foc que ens mou.
Tant si plou com si no plou,
sots el foc que ens clou
sots el foc que ens clou.

Una illa de llum pareix.
Una illa com una faldilla.
Com la faldilla de la meva àvia
on descansaven silencioses les aspres mans que contaven els grans.
La meva àvia sorda, sorda, sorda! Sorda com una serp.
Cada cop més aïllada, més sola, envoltada per un mar que creix,
i ella empetitint-se,
lentament submergint-se fins que finalment desapareix.

La ment, el pensar
empaita la llar
oculta en la boira remota.
Agafar-se al record,
agafar-se al món,
com lluita en el vidre la gota.
Colpejar l’acer,
interpel·lar els cels,
ser el gos que udola a la lluna.
La lluna, la mare,
la pedra callada,
perduda en la memòria bruna.

Al quilòmetre últim del camí rost,
on freda una roca fa temps m’espera,
arribo sol, no esgotat, sinó amb esma.
M’assec en ella i inquiet guaito enrere
com s’amaga entre les valls, sinuosa,
l’aombrada sendera que el meu pas mena.
Desllueix l’ufanós bosc de llevant
la groga tardor, d’hivern quasi cendra,
i l’extensió que encara no he petjat
la clou de fosc a ponent el capvespre.
Calitjós passat, negre futur, bec
fina llum que en el turó encara resta.

No tot hi és present, ja que hem perdut tant.
Allò que fou és record amb prou penes
i així com nosaltres caurem d’oblit,
els records pel llarg camí se’ns desprenen.
Però tu, que encara ara m’acompanyes
amb serena alegria front la pena,
has de ser la càlida última imatge
que la breu llum d’aquest món m’enllumena.

Com és possible, em pregunto ben sovint,
que se’ns despatxi així –amb simple gest de la mà,
la mirada al sostre i les ulleres lluny de nas-,
tot plegat un insult envanit.

Tampoc, em dic a mi mateix, sona pas malament.
Una tribu té alguna cosa a dir. Té per començar caràcter,
i les nits poden ser febrils!

Trobar/donar claror als mots de la tribu,
d’amagat, en les nostres petites rotllanes, tot dansant
al voltant d’un foc viu i moridor,

assetjats per la maquinària funcionarial
de la civilització. Hegel, desperta! Espanya
és l’estat de la raó!

Cantem, dic jo, fins que la modernitat ens atenyi,
si no és massa tard. I si ho és, què hi farem.
Bé que mor tot i tothom.

I si de sobte callés, tastaria l’oblit,
negat per les mateixes marees de parers
que navego avui.
Què fer? Seguir unit a la gossada que borda dia i nit
o allunyar-me de l’àgora salvatge i ignorant?
Quan de bon matí arrossega el llevant
el nostre xerroteig de gavines dins la ciutat
i atordeix tothom al crit de jo! jo! jo!,
rebotant per finestres, parets i badalots
n’hi ha prou per preguntar-se què estem fent?
Informar, instruir, alliçonar,
no pas jo adoctrinar!
Jo sé que la gent m’estima o, com a mínim,
m’aprecia. Ahir un home al restaurant
va dir-me: vostè no es mossega la llengua
i això s’ha de respectar.
Jo sóc així, tal com raja la font res no guarda.
I d’altra banda, tot sol què faria?
Un huracà de mil veus m’embogiria:
el silenci no té espai al meu cap,
només existeix en el fons del mar.
No pas en mi, no. Tampoc a la ciutat
on bleixa com un cérvol per llops assetjat.
Si em pregunten, no és pas valentia parlar?
Sóc massa humà; no sóc pas Neptú etern
sota les bressadores aigües meditant;
sóc el cop a la taula, sóc el crit d’alarma.
Què caram! Algú ho havia de dir!
No sóc pas millor que ningú,
però qui diria tal si no fos per mi!
Jo dic veritats com punys! O punys com veritats!
El silenci és còmplice i traïdor:
per mi la gent fueteja l’opressor,
en mi troba veu qui no té altaveu
i crispo l’hipòcrita i el fariseu.
Si ningú em pregunta, què faré?
Ambiciono la meva opinió aclamada,
combustible de manifestació. Una frase meva
rebotant per internet i, per Sant Jordi,
signant llibres sobre el tauló.
És potser pecat somiar? No, ja ho he dit: sóc humà.
I no és pas un valor l’ambició?
Decidit.
No vull reposar en un fons silenciós de sorra i corall,
que s’hi reuneixin allà els savis i els morts.
El meu lloc és entre els homes i entre els homes
la meva opinió indestriable del so.