Ser-hi o no ser-hi, aquesta és la qüestió:
Què és més digne en la nostra opinió: sofrir
els tirs i fletxes de l’ofensiu atzar
o bé estar en armes contra un mar de sards,
i encarant-s’hi acabar-ho: morir, dormir
només; i dormint, diem que s’ha acabat
l’angoixa i el miler de comuns turments
de la carn? De ben segur que és una cloenda
desitjable amb devoció. Morir, dormir,
dormir, potser somniar; vet aquí el parany,
doncs aquests somnis en la son de la mort
un cop enrere la mortal confusió,
ens han de fer rumiar. Aquesta és la raó
que prolonga la calamitat:
doncs qui suportaria les fuetades i menyspreus del temps,
la injustícia de l’opressor; l’insult del superior
les punxades de l’amor menystingut, la lentitud de la llei,
la insolència del govern, i els insults
que el capaç rep de l’incompetent,
quan un mateix podria donar-se el toc de gràcia
amb un mer punyal? Qui suportaria aquest pes,
grunyiria i suaria sota la fatigada vida,
si el terror d’alguna cosa rere la mort,
la terra incògnita, dels límits de la qual
cap viatger no retorna, no torbés el desig,
i ens fes abans suportar el boig conegut
que marxar amb el savi per conèixer.
Així doncs, reflexionar a tots ens fa covards;
i la viva tonalitat de la resolució
emmalalteix amb el pàl·lid to del pensament,
i empreses de coratge i importància
d’aquesta manera torcen el curs,
i perden el nom d’acció.

Ajaçada aquesta tarda s’allargassa
melangiosa i decaiguda l’esperança,
una vella amb parsimònia que s’apaga:
lenta mata el temps que lentament la mata.

Fa ja temps que captivava amb fantasies,
tot nodrint-se de rics dies per complir-se,
però la vida n’exhauria d’altres dies,
aliena al cec desig que l’encobria.

I quan ara el flac futur enrere mira,
ell encontre defallida qui somnia,
sense esmena la mirada encara tendra:
dos ancians orbs que han viscut junts sense entendre’s.

I dugui’m una llàntia, mare,
que el cel tot s’ha vestit de dol
i dugui’m un llum a la sala
que m’ha caigut la nit de cop.
Un estel a la llunyania
de l’ampit estant veig com balla;
i canto amb l’ànima marrida
a l’espurna que ja s’apaga.

El sereno i la serena
se n’anaren a peixcar,
i peixcaren una anguila
com el portal de la Mar.

Una nit tancada i no res,
un trist sospir llençat al buit,
la llum que llueix ja no hi és,
ara silenci on ans brogit.

A la fresca del capvespre a la terrassa
-a la mà dringa el gel en el got-,
contemplo com pausats s’encenen llunyans
els fanals que fan la ronda celestial.
El món i jo alhora descansem com dos companys
que han clos esgotats la jornada
i en la calma de la fosca ara
en silenci mutu s’acompanyen.

Rere seu ella buscà
camps de vinya i oliveres,
justes ciutats de marbre blanc
i naus en aigües severes,
però allà en el lluent metall
ell havia col·locat
una ermàs artificial
i un cel plomís.

Una plana uniforme, nua i bruna,
sense un bri d’herba o rastre de veïnat,
on asseure enlloc, per menjar ni engruna;
però tot i això, aplegada en el ras,
dreta, una indesxifrable multitud,
un milió d’ulls i botes arrenglades,
esperava un senyal, impertorbable.

D’alguna banda una veu arribava
que justificava amb xifres un fi
amb tons secs, plans, com el món que abastava:
ningú era aclamat; no res discutit;
columna a columna un núvol de pols
sots la lògica d’una fe marxant
que els duia a sofrir ben lluny, més enllà.

Rere seu ella buscà
pietats rituals,
vedells amb garlandes blanques,
libacions i sacrificis,
però allà en el lluent metall
on l’altar hi hauria de ser
prop de la vacil·lant llum de la farga
veié una escena ben diferent.

Tanques voltaven un lloc qualsevol
on avorrits oficials s’aclofaven
i sentinelles suaven sota el sol:
una munió de bona gent mirava
des de fora immòbil i callada
com se’n duien tres pàl·lides figures
i les lligaven a un pal cadascuna.

La massa i esplendor d’aquest món, tot
allò que té un lloc i son lloc no varia
era en les mans d’altres; mancats de cor
no hi cabia ajut i l’ajut no hi acudia:
l’enemic feia a delit, llur ignomínia
era dels pitjors desig; l’orgull perdien
i abans que els cossos els homes morien.

Rere seu ella buscà
atletes en els seus jocs,
homes i dones en balls
llurs dolços cossos dansant
vius, vius, amb la música,
però allà en l’escut llampant
ell no hi posà pista de ball
sinó un camp ple de brossam.

Un esparracat nen, errant i sol,
vagarejava per l’erm; un ocell
volava a resguard del seu cop de roc:
l’abús a noies, dos occint un tercer
eren axiomes per a ell, tot aliè
de mons on les promeses es guardessin
on el plor d’un fes que d’altres ploressin.

L’armer de llavis prims,
Hefest, s’allunyà ranquejant,
Tetis la d’esplèndids pits
xisclà amb espant
davant allò que el déu forjà
per honrar el seu fill, el fort
i despietat botxí d’homes Aquil·leu,
que havia de morir aviat.

(Traducció: Roc Bru)

Perfecció, d’alguna mena, era el que buscava,
i la poesia que inventà posseïa un sentit senzill;
coneixia tots els racons de la follia humana,
i era un apassionat dels tancs i els creuers;
quan reia, senadors honorables esclafien a riure,
i quan plorava els nens morien pels carrers.

(Traducció: Roc Bru)

La teva traïció m’allibera ara
i és per aquell cop sentit ben endins
que m’agenollo per la meva falta
doncs no sóc de pedra ni acer massís.

Però si la meva traïció ha dolgut
i (com jo per tu) un infern has passat
jo, tirà, no perdo ara un minut
en recordar el dolor que em vas causar.

Ah, si la nostra nit fosca de penes
m’evoqués el cruel cop del dolor,
humiliat duria, com tu feres,
l’ungüent que pot guarir els ferits cors!

Però la teva traïció ara és rescat:
El pecat d’un, per l’altre és ben pagat.

(Traducció: Roc Bru)